QUASI MADRE
Rita Pacilio
Lasciata nel riflesso come un filo
legato a una vertigine
sfrangiata da piccole pieghe
lei
si adorna di sogni avvampati.
Mia madre riflette cicli di giorni
e notti rimestando dialoghi
platonici, i silenzi del destino.
Se la verità non avesse segreti
avrebbe la tua limpida voce,
giardini fioriti, la porta aperta.
La senti? Ha detto qualcosa?
La divinazione è nel lampo,
nel morso di un ultimo bacio.
Deixada en el reflex com un fil
lligat a un vertigen
esquinçada amb petits plecs
ella
s’adorna amb somnis ardents.
La meva mare reflecteix cicles de dies
i nits que remenen diàlegs
platònics, els silencis del destí.
Si la veritat no tingués secrets
tindria la teva veu clara,
jardins florits, la porta oberta.
La sents? Va dir alguna cosa?
L’endevinació està en el llamp,
a la mossegada d’un darrer petó.
L’assenza ti ha mischiato al silenzio
a tu per tu con l’erba sommersa
campagna che occhieggia
alle caviglie resilienti senza timore
della mescolanza, segno stampato
sull’anima travasata in mezzo alla mano
durante la risacca.
Te lo dicevo che correvi veloce
sugli alberi bassi senza rami
all’altezza dell’aroma del cedro
in questo spazio che disperde e ci fa
cadere a terra proni e a occhi aperti.
L’absència t’ha barrejat amb el silenci
cara a cara amb l’herba submergida
camp que mira
als turmells resistents sense por
de la barreja, signe imprès
sobre l’ànima vessada al mig de la mà
durant la ressaca.
Et vaig dir que corries veloç
sobre els arbres baixos sense branques
a l’alçada de l’aroma del cedre
en aquest espai que ens dispersa i ens fa
caure a terra capbaix i amb els ulls oberts.
Un indizio.
Cade il bicchiere mezzo vuoto sul tappeto.
Basta, sono stanca.
Ricominciare da lì
dalla cena al forno del giorno prima.
Lenzuola nuove ancora inamidate
comprate insieme mentre la passeggiata.
L’attesa dell’incontro
l’uso rimandato alla singletudine.
Papà è morto da un pezzo!
Il segno è nel bicchiere in cui beve xanax.
Che giorni benedetti! Mia cara mamma.
Un indici.
El got mig buit cau a la catifa.
Prou, estic cansada.
Tornar a començar des d’allà
del sopar al forn del dia abans.
Llençols nous encara emmidonats
comprats junts mentre el passeig.
L’espera de la trobada
l’ús ajornat a la simplicitat.
El Pare fa temps que és mort!
El signe és al got on beus xanax.
Quins dies beneïts! La meva estimada mare.
* Traducción al Catalán por Joan Josep Barceló i Bauçà
(Ninguna valoración todavía)
Cargando...
(Benevento, Italia. 1963) Es poeta, escritora, socióloga, mediadora familiar. Se ocupa de poesía, crítica literaria, metateatro, ensayos, literatura infantil y de vocal jazz. Directora de la marca Editorial RPlibri y Presidenta de la Asociación de Arte y Conocimiento. Sus más recientes publicaciones de poesía son: “Los imperfectos son gente extraña”, “Ese grito coagulado”, “El sonido de la obediencia”, “Antes de irme”, “Llevo cadenas en la muñeca”, “La veta de la viola”. En prosa poética: “No camines descalzo”, “Amor por si acaso”. Ha escrito el ensayo: “Pretensiones dantescas para reflexionar sobre la sociología”. Ha escrito la novela: “Lo que queda”. Publicaciones de literatura infantil: “La princesa del bigote”, “Cántame una canción infantil”, “La fábula del abeto”, “La vieja fea y mala”. Sus obras han sido traducidas a nueve idiomas.
